02.1 Catalunya, bressol de la cultura occidental

La popularitat d'Alexandre Deulofeu ve donada per la teoria de la Matemàtica de la Història i sovint s'oblida una altra de les seves gran aportacions pel que fa al seu país, Catalunya. Si bé no deixa de formar part de la pròpia Matemàtica de la Història, la seguretat amb la qual Deulofeu afirma que Catalunya és el bressol de la cultura occidental i de tot el que això comportarà en un futur mereix un apartat especial com aquest.

Alexandre Deulofeu observa com al planeta Terra hi ha un centre creador cultural d'on emana tot en un determinat moment de la història i com aquest centre es va desplaçant amb el pas del temps. Aquest centre creador només sorgeix quan es donen un seguit de circumstàncies d'estabilitat política, social i espiritual.

Així, l'any 5200 a.c la civilització sumèria té el seu centre creador a l'actual Iran, però molts anys més tard aquest ja s'ha desplaçat cap a occident, a la zona de Sumer (Iraq). I el tercer encara més a occident, concretament a Caldea (Iraq). I el mateix succeeix amb la cultura clàssica quan el bressol del primer cicle, la cultura egea, es troba a Creta, després a Jònia i Eòlia i finalment a les illes Cíclades abans d'arribar a la Grècia de terra ferma.

Però com arriba Deulofeu a la conclusió que Catalunya, o més concretament el Rosselló i el seu Empordà natal, esdevé el bressol de la cultura occidental? Doncs ho fa observant la llavor de l'art romànic i com es va expandint per Europa. Contràriament al dogma que assegura que el romànic neix a Montecassino, a la regió italiana del Lazio, Deulofeu demostra que és al monestir de Sant Pere de Rodes on aquest art es concep.

A Montecassino, Deulofeu no hi troba res de romànic. Només construccions religioses neoclàssiques. I segueix viatjant cap al nord. Res a la Toscana fins arribar al nord del país de la bóta on hi troba esglésies romàniques però tardanes – segles XII i XIII – amb l'única excepció de Sant Ambròs a Milà de finals del s. XI.

Deulofeu, aprofitant el seu exili a França després de la Guerra Civil es dedica a visitar el romànic d'Occitània i certament n'hi troba de cada vegada més antic, ja datat cap a l'any 1050, a mesura que s'acosta al Pirineu. Però ell, exiliat, haurà d'esperar per poder comprovar què hi ha a l'altra banda, a la seva terra natal. Quan ho aconsegueix localitza l'indici més primigeni: Sant Pere de Rodes l'any 700, per continuar amb Sant Quirze de Colera l'any 800, Sant Genís de les Fonts el 820 o Sant Martí del Canigó el 1006.

En canvi, ja a  partir del 1050, segle XI per tant, i talment com si veiéssim un mapa posterior a un terratrèmol, Sant Pere de Rodes és l'epicentre d'una onada artística expansiva que progressivament i s'escampa per Europa Occidental.

El romànic català dóna forma a l'expressió del cristianisme que s'ha anat estenent per Europa després del declivi bàrbar. A l'anomenada Catalunya Vella es donen unes condicions de cohesió espiritual que aboquen a l'expressió cultural que cerca la glorificació del Déu. I és que cada cultura comunica a través del seu art la seva concepció del món i de la vida.

Què implica aquest fet per a un país com Catalunya? Serà en el futur Catalunya un referent cultural per a Europa, de la mateixa manera que encara ho són per a nosaltres els vestigis de l'Antiga Grècia? Així doncs, de la mateixa manera que avui l'antiga Grècia és el referent de la nostra civilització, Deulofeu sosté que el centre creador de la cultura occidental esdevindrà la base de tot. Només manca que l'Europa occidental en sigui conscient.

Però a banda de les construccions apuntem els noms propis d'aquest centre creador: els primers pintors del romànic, com l'abat Garí o el monjo Selva, els primers escultors com Ramon de Bianya i també representants d'altres disciplines com la filosofia amb Ramon Martí, els primers trobadors com Ot de Montcada o de la ciència amb Arnau de Vilanova i Ramon Llull. Justament és Llull qui en la transició que comença a mesclar Déu i l'home com a mesura de tot passa el testimoni a Ramon Sibiuda que, des d'Occitània, farà el mateix cap a Descartes.

Articles relacionats:
- El Ampurdán cuna del arte románico (Revista de Girona, núm 21, 1962, Alexandre Deulofeu)
- El románico  en el Ampurdán (La Vanguardia Española, 9 de gener de 1968)
- La tesi de l'Empordà, bressol de l'art romanic avui (Revista de Girona, núm 61, 1972, Alexandre Deulofeu)