02 La Matemàtica de la Història

La Matemàtica de la Història és una teoria desenvolupada per Alexandre Deulofeu en la primera meitat del segle XX. Els primers trets els va començar a concretar durant els anys trenta amb el seu llibre “Catalunya i l’Europa futura”, però no va ser fins als anys quaranta quan va perfilar totalment el seu contingut. El bateig de la teoria com a Matemàtica de la Història és deu al seu amic Francesc Pujols. Malgrat aquest nom, la teoria no conté cap fórmula matemàtica, ni res a veure amb les matemàtiques. El nom sorgeix de la regularitat dels processos socials que descriu Alexandre Deulofeu. Pujols va quedar impressionat amb la precisió matemàtica amb què es produïen els esdeveniments socials descrits per Deulofeu.

La Matemàtica de la Història descriu l’evolució social i cultural dels pobles i civilitzacions. Deulofeu observa la història que han escrit els historiadors sobre les diferents civilitzacions que han existit fins ara i detecta uns patrons i unes regularitats que exposa en la seva teoria. Però Deulofeu, en identificar aquests patrons comprèn què hi ha de semblant en processos que a vegades semblen diferents.

Les dues tasques principals de la ciència, observar i comprendre, s’integren perfectament en la Matemàtica de la història. De la mateixa manera que Mendel va descriure, a partir de la observació, les regles bàsiques de la genètica sense conèixer el mecanisme intern que la determina, l'ADN, Deulofeu va descriure l’evolució de les cultures i de les civilitzacions en funció de les lluites internes entre nuclis de població i classes socials. Malgrat que aquest mecanisme explica, amb una coherència interna molt precisa, les diferents fases i com cadascuna d’elles porta la llavor de la següent, alguns poden pensar que no és suficient per justificar el model de Deulofeu.

Però igual que temps més tard, els nous descobriments sobre l’ADN van confirmar les observacions de Mendel, la ciència moderna amb la teoria dels sistemes emergents i la teoria de la complexitat, pot aportar els instruments teòrics necessaris que ens permetin en el futur validar la teoria de Deulofeu des d'una altra perspectiva.

Les fases de teoria. El procés social d’una civilització dura 1.700 anys. Aquest cicle es divideix en una primera etapa de 650 anys anomenada època de fragmentació demogràfica i una segona de unificació política o imperial que durà 1.050 anys. L’època d’unificació política comença amb la constitució d’un imperi que té una vida mitjana de 550 anys. Després de la desintegració d’aquest primer imperi, els pobles cauen sota el domini d’algun altre imperi veí fins que arribats a la fi de l’època d’unificació tornen a iniciar el cicle entrant en un nova època de fragmentació demogràfica. Aquest cicle es reprodueix dues vegades més conformant en total un lapse de temps de 5.100 anys. Transcorreguts els tres cicles les civilitzacions desapareixen.

Durant el primer cicle de 1.700 anys la nova civilització sobretot crea a partir de copiar les manifestacions artístiques d’alguna civilització anterior. En el segon cicle és quan es desenvolupa plenament el nou estil artístic propi de la civilització. I finalment en el tercer cicle es produeix un renaixement cultural que no és res més que una recreació del que es va produir en el segon cicle.

Pel que fa a l’època imperial es divideix en dos grans períodes. En el primer, durant el qual es produeix l’expansió territorial de l’imperi, els pobles sotmesos conserven bona part de les seves lleis i institucions. Aquesta fase anomenada primer procés agressiu és la fase federal de l’imperi. A continuació, després d’una forta crisi, en què lluiten les diferents elits entre si per obtenir el poder, al mateix temps que les classes més desfavorides i els pobles es revelen contra el nucli imperial, es restableix un nou poder únic que portarà l’imperi a la fase unitarista. En aquesta, els pobles perden totes les llibertats que havien conservat durant la fase federal. Durant aquesta fase absolutista el poder polític es centralitzarà totalment i es prendran mesures per unificar tots els aspectes de la vida cultural i social dels diferents pobles.

De mica en mica, però el règim absolutista va perdent força i l’imperi entra en la fase conservadora. Al final d’aquesta fase, els pobles que estan sota el seu domini comencen a alliberar-se. S’entra en l'última fase de l’imperi en la qual es produeix la decadència i la seva desintegració. Després de la desintegració de l’imperi els pobles entren en una fase d’independència relativa fins que cauen sota el domini d’un altre nucli imperial. D’aquesta manera es completa el cicle.

La llei dels dos passos endavant i un enrere. Tot el procés social descrit en la teoria de Deulofeu no es produeix d’una manera lineal, avançant regularment d’una fase a una altra. Segons Deulofeu tot el procés es dóna a través d’oscil·lacions en el temps que fan avançar dues passes endavant en la direcció del següent estadi, i retrocessos parcials que van en direcció contrària.

PREVISIONS CONFIRMADES

1934. Deulofeu apunta la desfeta de Iugoslàvia “El règim iugoslau que manté sotmesos els croats trontolla perillosament, i no tardarem a veure'l transformat en dues o tres repúbliques completament independents o bé confederades.» El 1991 s'independitzen Eslovènia, Croàcia i Macedònia. El 1995 ho fa Bòsnia i Hercegovina i el 2006 Montenegro.

1934. Deulofeu augura la descolonització d'Egipte i l'Índia, esdevingudes els anys 1936 i 1948 respectivament.

1941. Deulofeu assegura que Hitler perdria la II Guerra Mundial. El 1945 el nazisme és derrotat.

1948. Deulofeu prediu que la pèrdua de les colònies franceses: «França acaba d'entrar en la fase decadent. A partir d'aquest moment l'imperi francès anirà perdent gradualment totes les seves colònies, mentre que en el seu interior l'anarquia i la guerra civil faran presa de la nació francesa.» Algèria, Indoxina, Tunísia i Marroc. Totes s'independitzarien entre 1956 i 1962.

1951. Deulofeu vaticina que al voltant de l'any 2000, l'URSS es desintegrarà en multitud d'estats eslaus.  “El comunisme, a excepció dels pobles satèl·lits que ja es troben avui sota la seva influència, no s'implantarà a cap altre poble d'Europa. L'URSS, en lloc de seguir una via imperialista, va cap a la desintegració.” El 31 de desembre de 1991, l'URSS desapareix.
 

 


Gràfic sobre l'Imperi Rus o Imperi de Moscou com l'anomena Alexandre Deulofeu

1951. Deulofeu assegura que la fase d'ocupació aliada a l'Alemanya Occidental s'acabarà abans de cinc anys. El 1955 la República Federal d'Alemanya restableix oficialment la seva sobirania.

1970. Deulofeu aconsella als Estats Units d'Amèrica la retirada de Vietnam. “I posats a fer recomanacions als països que encara no coneixen la llei de la història, aconsellaríem als Estats Units que sense més espera abandonin la lluita del Vietnam i retirin les seves tropes de l'Àsia, perquè contra la Xina no hi tenen res a fer.” Els EUA es retiren de Vietnam el 1973.

1974. Deulofeu prediu que el Mercat Comú (actual UE) restarà sota hegemonia germànica a partir d'una Alemanya ja unificada. El Mur de Berlín cau el 1989.


Gràfic de l'Imperi alemany, en ple apogeu, segons Alexandre Deulofeu

PREVISIONS ANUNCIADES

La Matemàtica de la Història, com ha quedat demostrat a l'apartat de prediccions ja complertes, ha anat concretant amb exemples constatables la seva validesa. Però un cop conegudes les certeses impactants com ara les referides a la caiguda de la Unió Soviètica o la reunificació alemanya, per posar només uns exemples, què ha de venir ara? Aquí teniu, per territoris, els fets més destacats dels temps que vénen:

EUROPA
Comencem pel fet més proper que no és altre que la desintegració de l'Estat espanyol al voltant de l'any 2029. Lluita aferrissada entre el poder centralitzador i els pobles hispànics/ibèrics que volen tornar al règim de llibertat que han gaudit en les anteriors èpoques de fraccionament. El procés sobiranista català només és un símptoma de tot el que passarà en els propers anys a l'Estat espanyol.

Gràfic sobre l'Imperi espanyol que s'acosta a la seva fi, segons la Matemàtica de la Història

El raonament sobre el cas espanyol és vàlid per als pobles de França (catalans, occitans, corsos, bretons, normands…) tenint en compte el moment biològic dels imperis, més jove en el cas gal que no pas el decrèpit imperi hispànic. Com sempre, indefectiblement, caurà quan hagi de caure. El declivi de França començarà durant aquest segle XXI i arribarà a la seva implosió final a començaments del segle XXII. Durant aquest període s'haurà de lamentar molt probablement una guerra civil. Existeix avui una França dividida psicològicament entre els francesos de sempre i els descendents dels pieds noirs i la cada cop més gran pèrdua de personalitat dels pobles francesos. Aquí també seran els catalans, els catalans del nord s'entén, els que encapçalaran el renaixement vernacle. De fet no podem oblidar que l'Empordà i el Rosselló representen una mateixa realitat.

Seguint amb l'anàlisi de l'Estat espanyol i francès, tres-quarts del mateix. Al Regne Unit, Escòcia, País de Gal·les, i l'Irlanda reunificada seran lliures ben entrat el segle XXII. El referèndum escocès, com s'ha vist, no ha estat més que una cortina de fum. De fet el trencament de l'Estat espanyol posarà en guàrdia les autoritats centralistes de Londres que lluitaran contra qualsevol intent de millorar l'autonomia dels territoris britànics. Processos centrifugadors que aniran cap una sola direcció, marcada per vectors centrípetes que els dirigiran cap a l'òrbita d'Alemanya, centre aglutinador, de l'Europa futura. A Alemanya hi convergiran tots els pobles d'Europa. Una Alemanya, que trobant-se en la fase de plenitud imperial, dominarà Europa durant els propers tres segles i la dibuixarà segons li convingui. Això sí, dirigida espiritualment pel pensament català que substituirà la caduca filosofia clàssica. Recordem que amb el naixement del romànic, Catalunya, i concretament l'Empordà i el Rosselló, esdevenen el bressol de la cultura occidental. De fet Alemanya es convertirà en el garant de l'estabilitat europea, a canvi, això sí, d'una clara renuncia a la sobirania de la resta de territoris.

En relació als pobles nòrdics continuaran un camí aliè a la realitat europea ja que es troben en la fase de fragmentació demogràfica del segon cicle històric i demostraran, per tant, la seva autonomia i singularitat.

ÀSIA
Els territoris eslaus continuaran el seu procés de fragmentació territorial. De l'oest cap a l'est. Rússia no podrà de cap manera seguir una via imperialista. Qualsevol esforç en aquesta direcció representarà un gran error.

La Xina es convertirà en el gran maldecap de russos i americans. De manera insensible, o no, es farà senyorívola en els territoris fronteres amb les antigues repúbliques soviètiques asiàtiques. La Sibèria es convertirà en el seu principal objectiu.

En aquest àmbit geoestratègic, el Japó, farà un paper semblant a Alemanya a Europa, convertint-se altra volta en una gran potència, potser silenciosa i a l'ombra, però que no dubtarà a posar fre a les ànsies expansionistes xineses i també al desig expansionista de l'Índia que, com la Xina, esdevindrà en els propers dos segles un autèntic malson per a la Humanitat, ja que ambdues civilitzacions es troben a poc menys de dos-cents anys de finalitzar el seu tercer cicle històric i, per tant, d'arribar als 5100 anys que és el nombre que identifica el trànsit vital d'una cultura com remarca la Matemàtica de la Història. No podem oblidar que els últims segles d'una cultura s'identifiquen amb formes imperialistes agressives terminals: l'imperi de Pequín i l'imperi de Nova Delhi, dos grans ciutats que al seu entorn aglutinen i sotmeten grans territoris on la llibertat no existeix.

AMÈRICA
Els EEUU continuaran la seva deriva cap a formes de poder poc democràtiques per dir-ho suaument. La fractura social esdevindrà insuportable i els excessos intervencionistes a l'exterior en la seva tomba. Tot plegat els abocarà fatalment a una gran depressió, política, social i econòmica que es veurà afavorida pel conflicte militar amb la Xina per al domini del Oceà Pacífic. I és que el Mar de la Xina concentra més del 80% del volum comercial mundial. Tots aquest esdeveniments s'aniran dibuixant al llarg del segle XXI, segle que veurà com l'Argentina, Uruguai i Brasil -que haurà de resoldre els conflictes que sorgiran entre el nord i el sud- es convertiran en la gran esperança de la Humanitat.

ÀFRICA
El nord d'Àfrica continuarà immers en lluites intestines que no aconseguiran que cap de les faccions combatents esdevingui victoriosa. Assistirem a un nou ordre territorial de les fictícies fronteres que el neocolonialisme va dibuixar. Tot plegat afavorit per les lluites religioses. Pot representar un problema puntual per al món occidental, però la manca d'enteniment i entesa entre les diferents faccions nordafricanes impossibilitarà el seu triomf. Podem afirmar que en els propers cinc-cents anys l'estabilitat territorial d'aquests territoris serà impossible d'aconseguir.